EL CAFÈ DE LA GRANOTA

Carta a la senyora Mort

Aquest capítol representa una carta escrita pel Miquel Garrigues a la mort.

Aquest home és un barquer de les terres del Ebre que es dedicava a transportar la gent d’un costat a l’altre de l'embassament ja que no hi havia altra forma de passar-hi. Tant el pare com l’avi d’en Miquel s’havien dedicat a aquell negoci.

Degut a la construcció d’un pont, en Miquel es va quedar sense treball ja que la gent ja tenia un altre mètode per creuar el riu, per tant en Miquel va haver de buscar treball en una mina fins que es va haver de retirar.

Un dia va anar a la farmàcia del senyor Honorat i li va ensenyar un quadre al qual sortia una barca com la seva plena de gent nua i un home vell amb barba. El senyor Honorat li va explicar la llegenda que representava el quadre, quan algú moria, una barca el transportava cap al paradís just després de morir.

És per aquest motiu que en Miquel li redacta una carta a la mort per quan arribi la seva hora, poder ser ell qui ocupi el lloc del barquer que transporta als morts cap al paradís.

Veiem que el narrador és extern.

Com a personatges tenim en Miquel Garrigues, Miquel Dalmau, el Senyor Honorat i la Senyora Mort.

Els espais són el Cafè de la Granota, que és des d’on ell escriu la carta i la farmàcia del Senyor Honorat, on veu el quadre del barquer. 

Sergi Barros

Amor fatal en decúbit supí

El protagonista es diu Gervasi Fenolleda, propietari d’una empresa minera i l’últim de la família dels Fenolleda. Enganya la seva dona amb una altra bastant més jove, podria tractar-se d’adulteri fins hi tot, i mentre es vesteix amb l'amant encara despullada al sofà, es lamenta d’haver enganyat la seva esposa i també li sap greu per la seva filla, a més de tota la generació Fenolleda. Tot això intentant no mirar el cos nú de la dona per no caure un altre cop en la temptació. Agafa un punyal que havia servit sempre de tallapapers i amb ell, decideix apunyalar la fotografia de la Claudia Cardinale, la seva amant, que seguí estirada damunt del sofà del despatx.

Gerard Urgell

Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

Ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau, conegut per ser una bellíssima persona ara recordada per tots els habitants de Mequinensa. Aquest enterrament va tenir molta transcendència i va ser molt criticat per la gent del poble pel fet que coincidís amb l’hora exacta en què es disputava el partit de futbol entre l’equip local i el seu gran rival. Aquest fet provocava que molta gent hagués de decidir per anar a acomiadar al gran Nicolau o bé gaudir d’un emocionant enfrontament de futbol. Tot i això, segons Cristòfol va ser l’enterrament on hi va acudir més gent; per una part perquè inclús els jugadors i espectadors de l’equip oponent van acudir-hi en acabar el partit. Vint anys després encara recorden aquell dia, com un dia molt trist per la pèrdua d’un amic. D’altres recordaven aquell dia amb ràbia i rancor, pel fet que el partit hagués estat poc animat i com a conseqüència de la celebració d’un funeral, que per a ells era considerat molt menys important que el partit.

Carlos Fernández


PRELUDI DE TRASPÀS

El capítol “Preludi de traspàs”, el qual pertany a l’obra de El cafè de la Granota

de Jesús Moncada, tracta de la imminent mort de l’àvia de la família, i de la por

que aquesta té pel fet d’anar-se del nostre món. En aquest fragment de l’obra,

se’ns presenta a un personatge molt peculiar, doncs segons el narrador, sense la

tia Ramona, no podríem saber la raó per la qual l’àvia té tanta por a la mort. Ens

explica, així doncs, la tia Ramona, que abans que l’avi morís, aquest va plantar

una figuera, però l’àvia hi estava totalment en contra, i no va trigar en

desil·lusionar l’avi amb un munt d'inconvenients i aspectes que feien de la

plantació de la figuera, un obstacle més que un benefici.

No obstant això, l’avi es va imposar, i va plantar-la. El temps però, que mai

perdona, es va emportar l’avi, i segons la tia Ramona, la qual es recordava de

tot, l’avia no va trigar gens a serrar la figuera, ja que es creu que aquesta

contenia tots els mals sentiments i remordiments de l’avia.

És per això, que ara l’avia, té por de morir-se perquè al cel l’espera el seu difunt

marit, en busca d’una explicació a la mort de la figuera. 

E. Godoy

FUTBOL DE RIBERA

Els amics estan al Cafè de la Granota passant l’estona quan observen una fotografia, penjada a la paret, feta per Ladislau Saboga al 1958. Aquella fotografia era de l’equip de futbol de la vila la qual fotografia tenia una gran història, que l’explicarà Cristòfol.

A la fotografia, que estava plena de pols, hi havia onze jugadors (els problemàtics de l’enrenou de la història) i una pilota. El camp de futbol de fons, va ser construït sobre el devastat hort d’en Ramon de Tamariu a causa d’una riada del Segre. Però aquest camp tenia un inconvenient: una de les porteries estava arran del riu Segre i un dels laterals del camp, arran de l’Ebre. Aquesta mala localització provocava que les pilotes que se n’anaven per un d’aquells costats, caiguessin a un dels dos rius. I com que el club no volia gastar-se els diners amb pilotes, van contractar a un home que les recollís.

Aquell partit va ser molt mític. Els contrincants venien de la vila de Monegres i tenien un manera de jugar al futbol molt violenta. I ho van notar ràpidament.

A la mitja hora de partit, els van marcar un gol (que era fora de joc) i tots els espectadors de casa es van començar a rebel·lar contra l’àrbitre i a amenaçar-lo de totes les maneres (entre elles, llençar-lo al riu) ja que mostrava favoritisme pels contrincants. Més tard, l’àrbitre va xiular un penal a favor dels forasters, i l’Oliveri Castells es va enfurir i va cridar desitjant la mort a tot l’equip contrari.

Però de cop i volta, el nivell del riu va començar a pujar fins inundar tot el camp, i com que els contrincants no estaven acostumats a jugar amb aquestes condicions, l’equip de casa cada vegada que prenia possessió de la pilota, hi havia molta probabilitat d’acabar en gol. Així doncs, van remuntar fins acabar el partit guanyant sis a dos.

Joan Fontanals 

LA PLAGA DE LA RIBERA

El relat és una carta de Jeroni Salses i Santapiga, l’agutzil de la vila, al senyor director de la presó de Lleida.

Al començament presenta unes queixes dels altres agutzils. Seguidament, li explica que feia temps s’estava planejant derruir la Casa de la Vila i construir una de nova, però sempre posaven excuses i ho anaven posposant, fins que un dia el paviment va cedir. No van tindre una altre que fer un sorteig entre els funcionaris i regidors per a que cadascú es quedés una cosa que hi havia a la casa fins que acabessin l’ajuntament. A en Jeroni li va tocar un retrat del rei, vuit capgrossos de la festa major i un presoner anomenat Valerià, alies la Plaga de la Ribera. A la dona de Jeroni, Elisenda, no li va fer cap mena de gràcia tindre un presoner a casa, però al final va cedir.

En un principi estaven alerta i espantats per en Valerià, però poc a poc van anar veient que era un bon noi i els ajudava molt a casa. Tot i això, en Valerià els hi va confessar que el que sempre havia volgut era ser un delinqüent, però sempre que intenta fer algun crim, tot li anava malament. En Jeroni explica que ell i la seva dona no havien tingut fills mai, així que van decidir gastar-se els diners amb el Valerià i pregunta en la carta si algun dels seus presoners estaria disposat a ensenyar-li a en Valerià a ser un bon delinqüent per aconseguir el seu somni.

Laura Urquiza